«Ha estat un goig participar en aquest concurs de relats i que el jurat hagi tingut a bé concedir-me el primer premi. La literatura ens ajuda tant a habitar el món que no puc deixar d’escriure i de llegir: són dues maneres de comprendre’l, de donar-li dimensió i de viure’l amb més intensitat.»
Llegeix la notícia publicada a al Pallars Digital fent clic AQUÍ.
La memòria de l’aigua – Relat
En la piscina, l’aigua sembla quieta, però, vibra. Respira. Recorda.
La noia entra sense mirar ningú. S’ajusta la goma de les ulleres darrere el cap i es llença a l’aigua amb un gest precís, com si volgués desaparèixer dins d’un altre món. Neda amb regularitat obsessiva.
Quan s’atura, es queda flotant cara avall. Ningú veu que dins les ulleres s’han entelat. Són llàgrimes. L’aigua les entoma i les fa fonedisses.
El noi dels tatuatges. S’asseu a la vora abans d’entrar, com si necessités preparar-se. Els ulls li ressegueixen la pell: una data, un símbol, una paraula per tal de sentir-se més ell. Quan es capbussa, el cos li crema. L’aigua ho sap. Nota en cada braçada un intent de fugir de si mateix.
Hi ha també una dona. Es canvia ràpid, mig amagada de tothom. El banyador cobreix, en part, cicatrius antigues. Es mou amb delicadesa, sembla por. El seu cos pesa menys, el dolor també.
Quan les llums s’apaguen la superfície blavosa queda immòbil. L’aigua encara guarda bocins de vida de qui s’ha banyat.
La pluja, que ve i torna del cel, que circula sense fi, portarà amb ella allò que se li ha transmès durant mil·lennis, durà els secrets de la humanitat.
I ningú ho sabrà.
