«Amb molta il·lusió comparteixo la notícia: el meu relat ha estat finalista al Concurs de Relats de la Nena de Cal Duch!
Aquest reconeixement m’omple d’alegria i agraïment. Escriure sempre ha estat per a mi una manera de mirar el món amb calma, de donar veu a les emocions i vivències. Saber que el meu text ha trobat ressò en el jurat i en els lectors és un regal.
Vull felicitar especialment a l’Oriol Arumí, l’artista que ha fet el mural tan suggeridor, també la resta de participants, als guanyadors i, sobretot, donar les gràcies a l’organització per aquesta iniciativa que fomenta la creativitat i la paraula escrita».
— Palmira Rius
Relat «Faldilla Blava»
No sóc una noia. Represento una noia. Sóc una pintura… sí, però tampoc no és ben bé veritat, perquè l’artista ha deixat alguna cosa més que pintura, records, anhels, somnis, desitjos…Del seu cap a les seues mans, i d’allí al mur, com una mena de transferència màgica. Potser soc la suma de tot allò que tothom calla.
Ara jo miro a qui em mira. I tu creus que només observes un mural, però també estàs sent observat. Des d’aquesta quietud imposada, des d’aquesta postura opressiva, jo també em pregunto: Qui ets?. Què mires? Què busques? Què no dius?
El pes… què és, el pes? Quan et sents ingràvida com un pensament, com una idea que passa lleugera pel teu cap i s’escapa, el pes deixa de tenir sentit. No sé si estic trista. No sé si pateixo. Només sé que estic aquí, atrapada en aquesta paret, mentre tu em mires.
Mollerussa es desvetlla, tothom va al que li cal fer o vol fer: els cotxes, les persones, els gossos delerosos d`olors i companyia. Tothom sembla saber cap on va. Però jo no. Jo soc la que es queda.
Diuen algunes padrines que, abans de ser mural, jo existia de debò. Que era una noia estranya, que vivia sola, entre llibres i gats, que era rara. Com si sentir massa o pensar diferent fos un defecte. Fins que un dia, simplement, vaig desaparèixer. Sense fer escàndol, sense deixar rastre. Com desapareixen les coses o les persones que a ningú importen.
Ara, cada cop que algú passa per davant de la paret de cal Duch, alguna cosa s’atura. Potser no saben ben bé per què, però no poden evitar mirar-me als ulls. I jo, sense veu, parlo. Amb el cos ajagut, recordo a qui mira, que darrere de cada façana hi ha una o moltes vides.
La noia de cal Duch no és només un mural. És una escletxa. Una dimensió oberta cap a les preguntes que no ens volem fer: la soledat, els enyors, la por…, sobre tot allò que deixem fora perquè incomoda.
Quan ningú em veu, tanco els ulls i ploro. No sé per què! Sí, només soc pigments i traç, segurament ho somio. Potser ni tan sols soc això. Ni matèria, ni memòria. Potser només soc una il·lusió compartida.
Recordo una cosa, deu ser important, vàrem entrar en aquella botiga i vaig demanar amb insistència a la meua mare que em comprès aquella tela tan bonica i em fes la faldilla que porto.
Potser la faldilla és l’única cosa que em lliga a mi mateixa.
